Miquel Costa I Llobera - LO PI DE FORMENTOR

Lo pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les tormentes que assalten la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada;no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada i li donà per tron l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que passa sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals. Miquel Costa i Llobera Glossa Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma de Mallorca, 1922) s'inspirà per escriure aquest poema en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor, a la costa nord-est de l'illa de Mallorca, en una extensa propietat familiar. Freqüentà aquells paisatges de molt jove, que li serviren d'inspiració per a bona part de la seva obra. El poema passà per dues versions conegudes el 1875 i va ser recollit en volum a Poesies (1885). A la primera estrofa declara el seu amor i admiració per un arbre tan singular. A la segona i la tercera canta les virtuts que se li atribueixen en relació amb tot allò que és terrenal mentre que, a la quarta estrofa, apunta que tanta perfecció i fortalesa no poden ser humanes sinó que provenen "de les amors del cel", és a dir, de la Divinitat. A l’estrofa cinquena, va una mica més enllà, quan l'equipara amb el geni creador que tot ho domina, cosa que queda magníficament explicitada en l’estrofa sisena amb versos com: "i vencedor espolsa damunt les nuvolades / sa cabellera real". A partir de les estrofes setena i vuitena, "el pi de Formentor" es converteix, alhora, en un confident i un exemple perfecte a seguir per part del poeta: l'estima, l'enveja, l'admira fins al punt que exulta la seva ànima a imitar-lo en el camí d'assolir la puresa i la plenitud vital i creadora. Hi ha, al llarg del poema, una mena de compenetració progressiva que converteix la figura i la presència de l'arbre i el poeta, un camí ascendent cap a la descoberta de l'essencial i la perfecció, en definitiva, la bellesa que emociona i trasbalsa. FORMA El poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins i un cinquè hexasíl·lab. Amb una rima que segueix l'esquema: 12A/12B/12A/12B/6b. Retòricament, destacaríem la figura de la personificació o prosopopeia a què sotmet el pi, a banda, és clar, de l’ús hiperbòlic del llenguatge i de les imatges. AUDICIÓ El poema de Costa i Llobera musicat per Maria del Mar Bonet es pot escoltar en dos enregistraments prou diferents que denoten certs canvis de gust i d'interpretació. El primer és del disc "Jardí tancat" (1981), i el segon correspon a la interpretació que en va fer acompanyada per la Coral Universitària de les Illes Balears en "El cor del temps", (Solista: Maria del Mar Bonet. Director: Joan Company. Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSB). Director: Luis Remartínez, Any 2001).Picap CD 920010-04.

Josep Carner - CANÇONETA INCERTA

Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena!

És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine!-

però: -No passis!- diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

És un recer per adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull a l'hoste?

Qui sap si mor sobtadament

sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest camí
a què convida!

I és camí incert cada matí,
n'és cada vida!

Glossa:

La cançó va ser un gènere poètic menor fins que als anys vint del segle passat va ser revitalitzada per diversos poetes cultes(Josep Carner, Tomàs Garcés, Joaquim Folguera, Clementina Arderiu i Joan Salvat-Papasseit). En van escriure moltes, d'una delicada bellesa i musicalitat, fins al punt que alguns músics destacats de la mateixa generació, Eduard Toldrà (Vilanova i la Geltrú, 1895-Barcelona,1962) i Manuel Blancafort (La Garriga, 1897- Barcelona, 1987), amb la col·laboració de la soprano Conxita Badia (Barcelona, 1897-1975), potenciant el conreu del lied , van musicar bona part d'aquesta producció.

"Cançoneta incerta" de Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) és un bon exemple de la perfecció aconseguida en el conreu d'aquest tipus de cançó culta i literària. Va ser inclosa a "Sons de lira i flabiol" (1927) un recull antològic que duia com epígraf  "Els poetes i els músics", i inclòs, definitivament en la revisió de "Obra completa", el 1968, a la secció "Llocs".

El poema és una metàfora a tres bandes: la cançoneta, el camí i la vida, explicitada en els versos finals. La vida és un camí incert i mai podem saber què ens espera a cada revolt. El camí, personificat, exemplifica el que pot ser la vida: marca el destí a la vila, a conviure amb la gent, o al pi de la carena, company de solituds; pot ser drecera o recer; pot ser motiu de penes o alegries ("trist o somrient") o es pot acabar bruscament i inesperada com a la vida.

Forma:

Són tres estrofes de vuit versos, com si fossin cobles, que combinen versos aparellats de set i quatre síl·labes, amb l'esquema de rima 7a/4b/7a/4b/7c/4b/7c/4b.

"Cançoneta incerta", musicada per Eduard Toldrà

Oda a Espanya - JOAN MARAGALL

Oda a Espanya*

Escolta, Espanya -la veu d'un fill
que parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra.
En 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a la mort els fills,
te satisfeies d'honres mortals
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh! salva't- de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu a'tronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre han els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Margall

GLOSSA

INTRODUCCIÓ

Aquest poema és fruit del posicionament de Joan Maragall davant la crisi colonial que portà l'Estat Espanyol a la guerra amb els EUA  l’estiu de 1898. 

El poema, escrit el 6 de juliol de 1898, va ser publicat a la revista Catalònia i conjuntament amb "Els adéus"  i  "Cant del retorn" formà part de la secció "Els tres cants de la guerra" apareguts dins "Visions i Cants" (1900). 

"L'Oda a Espanya", conté dos temes destacats: la solidaritat amb tots aquells que tenen fills a la guerra i el sentiment diferenciador que el poeta vehicula amb referències a la llengua, que en cap cas surt citada directament. Tot plegat fa que prengui posicions clares i valentes, tan equidistant d'un espanyolisme en català com d'un sentiment separatista.

FORMA

El poema s'estructura en vuit estrofes de sis versos de metre divers: quatre decasíl·labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè) sense rima regular i només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.

El poema es presenta com un diàleg amb Espanya que, de fet és només un monòleg del poeta que se serveix d'interrogacions retòriques.

*(Versió cantada de Xavier Ribalta a "Xavier Ribalta canta a Joan Maragall (1985)", Obtingut de youtoube. Discografia: Organs Jaus / Dial Discos, 54.9343). 

El pendís - CLEMENTINA ARDERIU

EL PENDÍS

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa**;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es* palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa**

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament*,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

Clementina Arderiu

GLOSSA

Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) va excel·lir en el conreu de la cançó.
"El pendís", publicat a "L'alta llibertat" (1920), n'és un bon exemple. El tema central, el tenim plantejat ja en els primers versos: ésser i sentir és fortuna rara, és a dir, poca gent pot fruir d'aquesta plenitud feliç. La poeta ens explica, però, que, ara, fent via, recula molt més que no avança en la vida i li cal fer un esforç per només mirar esperançada endavant. En la quarta estrofa constata que es troba perduda en un bosc metafòric on els arbres li tapen l'horitzó. En la cinquena comprova que res ni ningú la ve a treure d'aquest mal pas, i acaba, en la sisena, desitjant tenir prou aplom per fer front a la dissort amb"l'ànima eixuta, / i aquell frement/ deseiximent / que res no immuta". D'aquesta manera, tornant-se voluntàriament insensible, es veurà menys afectada pels atzars de la vida.

FORMA

El poema és format per sis estrofes de vuit versos cadascuna. Tenen quatre síl·labes, llevat del quart que es dobla en vuit i segueixen l'esquema de rima següent: 4a/4a/4b/8A/4b/4a

Remarcar també que al poema s'hi poden apreciar les característiques dels metres curts utilitzats en les cançons: l'aplicació del recurs retoricogramatical de l'elisió* com també de l'hipèrbaton**.

Floral - GABRIEL FERRATER

FLORAL

La primavera del cinquanta-dos, les noies*

portaven bruses blanques i rebeques*

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig*

precipitat de flors i fulles on s'amaguen*

els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer*

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen*,

inconvincents i eixuts, sota cada any*

que va venint per recobrir l'edat*

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers*

de noies flors i fulles, el record

que se me'n va, de tan confús, cap al futur,

se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

Gabriel Ferrater

GLOSSA

Gabriel Ferrater va néixer a Reus l'any 1922 i va morir a Sant Cugat del Vallès al 1970. És un dels autors més importants en la literatura catalana de la postguerra amb tres úniques obres que més tard va recollir en una : "Les dones i els dies".

Ferrater en la seva obra, fa una observació detallada de l'experiència moral de l'home, totalment oposat al romanticisme doncs, basant-se en l'erotisme franc i el pas del temps.

Aquest és un poema de continguts autobiogràfics que forma part del primer llibre, "Da nuces pueris". Hi apareixen el tema del pas del temps i el de les noies en la plenitud esclatant de la seva bellesa que atrauen i fascinen el poeta. El títol, que és simbòlic, ja vol unir la referència de la primavera del primer vers amb les noies esclatants com flors, i fins i tot, renéixer del record final. Temporalment l'acció és fixada a la primavera de l'any 1952, quan Ferrater comptava trenta anys. El poeta fa una mena de joc simbiòtic entre el record del passat, el present i la vida que aquest record de les noies sembra en el futur fins al punt d'acabar amb una metàfora molt arriscada.

FORMA

El poema combina versos decasíl·labs i alexandrins sense rima.

Aquest és un poema en què el poeta se serveix sovint de l’encavalcament*, (desacord que es produeix entre la pausa final del vers i la pausa sintàctica), de manera que la frase acaba en el vers següent. Tot encavalcament exigeix una lectura més ràpida per tal de completar el sentit de la frase, alhora que posa en relleu un mot.