lunes, 11 de marzo de 2013

Oda a Espanya - JOAN MARAGALL



Escolta, Espanya -la veu d'un fill
que parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra.
En 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a la mort els fills,
te satisfeies d'honres mortals
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh! salva't- de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu a'tronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre han els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Margall
GLOSSA

INTRODUCCIÓ
Aquest poema és fruit del posicionament de Joan Maragall davant la crisi colonial que portà l'Estat Espanyol a la guerra amb els EUA  l’estiu de 1898. 
El poema, escrit el 6 de juliol de 1898, va ser publicat a la revista Catalònia i conjuntament amb "Els adéus"  i  "Cant del retorn" formà part de la secció "Els tres cants de la guerra" apareguts dins "Visions i Cants" (1900). 
"L'Oda a Espanya", conté dos temes destacats: la solidaritat amb tots aquells que tenen fills a la guerra i el sentiment diferenciador que el poeta vehicula amb referències a la llengua, que en cap cas surt citada directament. Tot plegat fa que prengui posicions clares i valentes, tan equidistant d'un espanyolisme en català com d'un sentiment separatista.






FORMA
El poema s'estructura en vuit estrofes de sis versos de metre divers: quatre decasíl·labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè) sense rima regular i només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.

El poema es presenta com un diàleg amb Espanya que, de fet és només un monòleg del poeta que se serveix d'interrogacions retòriques.


*(Versió cantada de Xavier Ribalta a "Xavier Ribalta canta a Joan Maragall (1985)", Obtingut de youtoube. Discografia: Organs Jaus / Dial Discos, 54.9343). 

El pendís - CLEMENTINA ARDERIU


EL PENDÍS

Jo deia ahir:
ésser i sentir,
fortuna rara.
Per què la gent -rosec mesquí-
no se n'amara,
d'ésser i sentir?
I era per mi
goig pur. Mes ara,

per un pendís
rodoladís
jo faig ma via.
Un pas amunt i en llisco sis.
Si defallia,
per mon pendís
tan dret i llis
rodolaria.

Si em vull salvar,
bé cal pujar,
no mirar enrere.
Enlaire sols puc esguardar,
que en la vorera
l'herba es secà
i es revoltà
sa cabellera.

I els arbres són
d'un sol pregon
la immòbil presa**;
tot el brancatge acota el front,
i gran feresa
dins mi es difon.
Sóc no sé on,
re no es* palesa.

Res ni ningú
no se m'enduu.
La mà amorosa,
l'esguard serè i el pas segur,
la remorosa**
parla d'algú
que al cor tan nu
fos venturosa,

tot, lentament,
sens frisament*,
fuig de ma ruta.
Pel món tingués com el morent
l'ànima eixuta,
i aquell frement
deseiximent
que res no immuta!

Clementina Arderiu
GLOSSA

Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) va excel·lir en el conreu de la cançó.
"El pendís", publicat a "L'alta llibertat" (1920), n'és un bon exemple. El tema central, el tenim plantejat ja en els primers versos: ésser i sentir és fortuna rara, és a dir, poca gent pot fruir d'aquesta plenitud feliç. La poeta ens explica, però, que, ara, fent via, recula molt més que no avança en la vida i li cal fer un esforç per només mirar esperançada endavant. En la quarta estrofa constata que es troba perduda en un bosc metafòric on els arbres li tapen l'horitzó. En la cinquena comprova que res ni ningú la ve a treure d'aquest mal pas, i acaba, en la sisena, desitjant tenir prou aplom per fer front a la dissort amb"l'ànima eixuta, / i aquell frement/ deseiximent / que res no immuta". D'aquesta manera, tornant-se voluntàriament insensible, es veurà menys afectada pels atzars de la vida.


FORMA
El poema és format per sis estrofes de vuit versos cadascuna. Tenen quatre síl·labes, llevat del quart que es dobla en vuit i segueixen l'esquema de rima següent: 4a/4a/4b/8A/4b/4a
Remarcar també que al poema s'hi poden apreciar les característiques dels metres curts utilitzats en les cançons: l'aplicació del recurs retoricogramatical de l'elisió* com també de l'hipèrbaton**.

Floral - GABRIEL FERRATER






La primavera del cinquanta-dos, les noies*

portaven bruses blanques i rebeques*

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig*

precipitat de flors i fulles on s'amaguen*

els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer*

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen*,

inconvincents i eixuts, sota cada any*

que va venint per recobrir l'edat*

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers*

de noies flors i fulles, el record

que se me'n va, de tan confús, cap al futur,

se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

Gabriel Ferrater

GLOSSA
Gabriel Ferrater va néixer a Reus l'any 1922 i va morir a Sant Cugat del Vallès al 1970. És un dels autors més importants en la literatura catalana de la postguerra amb tres úniques obres que més tard va recollir en una : "Les dones i els dies".
Ferrater en la seva obra, fa una observació detallada de l'experiència moral de l'home, totalment oposat al romanticisme doncs, basant-se en l'erotisme franc i el pas del temps.
Aquest és un poema de continguts autobiogràfics que forma part del primer llibre, "Da nuces pueris". Hi apareixen el tema del pas del temps i el de les noies en la plenitud esclatant de la seva bellesa que atrauen i fascinen el poeta. El títol, que és simbòlic, ja vol unir la referència de la primavera del primer vers amb les noies esclatants com flors, i fins i tot, renéixer del record final. Temporalment l'acció és fixada a la primavera de l'any 1952, quan Ferrater comptava trenta anys. El poeta fa una mena de joc simbiòtic entre el record del passat, el present i la vida que aquest record de les noies sembra en el futur fins al punt d'acabar amb una metàfora molt arriscada.

FORMA

El poema combina versos decasíl·labs i alexandrins sense rima.
Aquest és un poema en què el poeta se serveix sovint de l’encavalcament*, (desacord que es produeix entre la pausa final del vers i la pausa sintàctica), de manera que la frase acaba en el vers següent. Tot encavalcament exigeix una lectura més ràpida per tal de completar el sentit de la frase, alhora que posa en relleu un mot.

Vora el barranc dels Algadins- TEODOR LLORENTE


VORA EL BARRANC DELS ALGADINS*

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,

que per a omplir d'aroma l'aire

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,

s'alcen al cel quatre palmeres;

lo vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, milers de teuladins

fan un soroll que el cor encisa.

Qui oir pogués sa xiscladissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,

l'aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins,

i al caure el sol, caçadors destres,

a joca van d'ànecs silvestres,

vora el barranc dels Algadins.


Vora el barranc dels Algadins,

mourà demà les palmes l'aire;

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles:

jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Teodor Llorente


*Poema cantat per Rubèn Durà


GLOSSA
El barranc dels Algadins és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià, transformat profundament per l’acció humana d’ençà que el conegué Teodor Llorente (València, 1836-1911). Llavors era un autèntic barranc, ara és un pla dedicat al conreu de taronges i travessat per sèquies. El mas on va viure el poeta es conserva igual però només amb dues palmeres -de les quatre que hi havia- presidint-ho tot. Aquí passà temporades i va immortalitzar les vivències que hi tingué amb una aguda reflexió sobre el pas del temps. De fet, el poema és una exaltació de la vida natural: mas, arbres, ocells i plantes prenen el cos i vida, i protagonitzen una desbordant exaltació del paisatge amb múltiples batecs de vida.

FORMA
El poema està estructurat en quatre cobles de vuit versos octosíl·labs amb un esquema de rima
8a/8b/8b/8a/8a/8c/8c/8a.

martes, 5 de marzo de 2013

PRIMERA

PRIMERA
Com a primera entrada d'aquest bloc vull agrair la feina de l'alumnat de primer de batxillerat que l'ha fet possible. abans que acabi el curs confio que el bloc pengi d'algun dels blocs de l'institut Seròs ja que és en aquest centre on tots i totes nosaltres treballem per avançar en el coneixement de la literatura i lallengua del nostre país!